IV. Reflexions sobre l’adolescència: 13 trets dels adolescents (IV)

TRETS DE L’ADOLESCÈNCIA (cont.)

11. Un dels avantatges de preparar-se abans que els fills arribin a l’adolescència -sobretot, demanant experiència a pares «veterans» – és que aconsegueixen la capacitat de formular normes clares i assenyades. Els adolescents, com tots nosaltres, necessiten saber què s’espera d’ells. Més en concret, han de saber (abans que ocorrin) que conseqüències derivaran de la seva desobediència o de la seva negligència irreflexiva.

El plantejament d’unes normes en la vida familiar té gran utilitat en el tracte amb els adolescents. Tallar de soca-rel les discussions acalorades, elimina els malentesos (font corrent de friccions familiars) i reforça en els fills el seu sentit de responsabilitat. Convé tenir en compte que els adolescents se solen moure en un entorn social que sol afavorir la irresponsabilitat. Sovint, se senten lliures per exercir les seves facultats i per triar entre diverses possibilitats sense preocupar-se massa de les conseqüències. Ja que la societat tracta els adolescents més com a nens grans que com a joves adults, són altres (els pares, els contribuents) els que normalment acaben pagant els seus errors i negligències. Aquesta postura és, per descomptat, poc realista. La vida dels adults no sol funcionar així.

La gent gran pot prendre decisions lliures, però després han d’atenir a les conseqüències, siguin bones o dolentes. L’adolescència és l’etapa de la vida en què cal familiaritzar-se amb aquesta realitat. Per tant, qualsevol sèrie de normes ha d’estar acompanyada per una explicació clara del que passarà si no es compleixen.

La possibilitat del càstig apareix d’aquesta manera com un fet indefugible, no com una amenaça teòrica.

Així, si un adolescent opta per desobeir la norma, també està triant lliurement la conseqüència que es derivi. De la mateixa manera, si per exemple un fill adolescent torna a casa després de l’hora convinguda, els pares han de parlar amb ell l’endemà (les discussions acalorades a altes hores de la nit són, en general, nefastes i inútils: és millor esperar a comentar aquestes faltes, sempre que sigui possible, fins que els ànims estiguin calmats). Els pares poden llavors cridar als seus fills dient-los: “¿vas entendre, veritat, per què t’insistim que tornessis a casa abans de les onze?… ¿I també vas entendre que, si arribaves més tard, no tornaries a sortir a la nit en un mes? … Molt bé, doncs anem llavors a seguir l’acordat”. És clar que als adolescents no els agrada el càstig; a ningú li agrada afrontar les conseqüències desagradables de les seves obres. Però una vegada que els ànims s’hagin assegut, han d’admetre que això és el just.

Convé recordar que el sentit de la justícia és molt important per als adolescents. El que els humilia és l’arbitrarietat, la incoherència i l’excessiva severitat dels càstigs que s’imposen acaloradament, sense cap reflexió. A més, les discussions sobre el càstig que es posarà distreuen l’atenció del que és més important: la norma en si mateixa i les raons per les quals cal complir-la. Els adolescents poden tenir una certa raó quan guarden un cert rancor per un càstig inesperat i desproporcionat, i el seu enuig sol entelar la pretesa lliçó.

En conseqüència, es miri de la manera que es miri, és essencial estipular amb cura les normes bàsiques de la vida familiar, no només perquè els fills creixin en responsabilitat, sinó també per a la mateixa harmonia de la família. En això, com en tants altres temes, el consell de pares experimentats no té preu.

12. La família, o l’adolescent, de conducta irreprotxable no existeixen.

Fins a la millor de les famílies les coses es torcen de tant en tant. Tots recordem les ficades de pota que vam cometre, aquests errors que ens violenten només per la vergonya que dóna recordar-los. Convé tenir-ho en compte en tractar amb els fills adolescents. Fins i tot el jove que ha rebut una meticulosa formació pot cometre de vegades estúpids errors; gairebé sempre per equivocació, no per mala voluntat.

Les pressions socials en els adolescents dels nostres dies són enormes, i una resistència sostinguda i sense efecte és gairebé heroica.

A tots els pares els agradaria que els seus fills fossin perfectes, però no es pot esperar que això passi. Un descuit ocasional, per tant, no és motiu de desesperació. Si un jove torna borratxo a casa, després d’una festa nocturna; o si la seva filla prova un cop la marihuana amb un grup de companys, el món no s’acabarà aquí. Per descomptat que els pares han d’actuar amb rapidesa i decisió per donar-los una severa lliçó, però no s’ha d’assumir per això que el seu fill, o filla, estan ja abocats a la ruïna. De vegades, els nois poden aprendre molt d’errors aïllats.

Tant en l’adolescència com en la infància, els fills necessiten veure que els seus pares distingeixen clarament entre el que és el seu comportament i el que són ells mateixos.

Els pares volen als seus fills sense condicions, passi el que passi. Els volen tant, que no dubten a l’hora de corregir les seves faltes, i anar així forjant a poc a poc el seu caràcter. “S’odia el pecat, però s’estima a l’espectador”. Els bons pares volen massa als seus fills per a permetre que les seves faltes es converteixin en una cosa habitual. Per aquesta raó, dir als fills que un se sent defraudat és molt més efectiu que una explosió de violència: “Estem dolguts perquè ens has fallat una altra vegada, però confiem que no cometis el mateix error dues vegades”. Aquesta manera de parlar-los recalca el seu amor per ells i el seu gran desig que tinguin més maduresa en el futur. Mostra que el sentit de la disciplina deriva del seu amor.

13. Finalment, i per rematar aquests capítols dedicats a subratllar alguns trets típics de l’adolescència, convé recordar que cal començar quan els fills són encara petits.

Si se’ls preguntés a pares experimentats, amb fills ja adolescents, què és el que haurien fet d’una altra manera si poguessin educar els seus fills de nou, la majoria segurament respondria alguna cosa així: “Hauríem començat abans, quan els nois eren petits.”

Efectivament, molt abans de l’adolescència dels fills han d’adquirir les virtuts que contribueixen a aconseguir l’enteresa del seu caràcter, la fe, l’esperança, la caritat, la prudència, la justícia, la fortalesa, la temprança (les quatre últimes, anomenades tradicionalment “virtuts cardinals”, es podrien anomenar avui amb diferents noms: recte judici, sentit de la responsabilitat, ferm perseverança i autodomini). Als fills no els és possible començar a adquirir, amb tretze anys ja complerts, la rectitud de judici i el domini de si mateixos. Els anys de l’adolescència són un temps per al desenvolupament en maduresa i finor d’aquestes facultats, no per posar els fonaments partint de zero.

Per tant: ¿Volen que els seus fills … diguin que no … a la droga … quan arribin a l’adolescència? Llavors no els consentin amb llaminadures, bones pagues i afició al malbaratament. Volen que tractin a les persones de l’altre sexe (o del propi) amb respecte? Doncs insistiu-los, ara, que han de demostrar respecte i bones maneres cap als altres, començant pels seus pares, germans i germanes. Volen que més tard siguin responsables? Procureu que ho siguin avui -responsables per fer les seves tasques, de l’ordre a la seva habitació, de l’acompliment en el moment previst dels seus encàrrecs a casa-. Volen que, finalment, visquin un matrimoni estable i permanent? Ensenyin-los a ser generosos, a negar-se a si mateixos i a valorar la importància de viure la seva vida de forma ordenada, d’acord amb uns principis clars.

Tot desenvolupament moral és un procés que parteix de l’egoisme infantil i acaba a viure amb generositat les responsabilitats personals. Els vicis de la infància (l’afany tossut de cercar la mateixa satisfacció) de vegades s’eclipsen als ulls dels pares pel ‘macos’ que semblen els petits. Però si no es tallen en la primera joventut, aquestes faltes podrien tornar monstruoses en l’adolescència. Pares indulgents, benintencionats, s’han despertat de vegades bruscament, sorpresos en veure que els seus fills adolescents es descontrolaven. Això és una cosa que passa cada dia. Només comptem amb una oportunitat per educar bé als fills.

Molts pares donarien tot per trobar-se en la situació en què es troben els pares amb fills encara petits, encara per educar: poder deixar clares les coses des del principi, quan els fills encara es mostren receptius a la formació. Així els pares han d’estar agraïts si disposen encara d’aquesta oportunitat amb els seus fills.

Preocupar-se per ells, sense atabalar-se. La por és dolenta base per a l’educació dels fills. Els fills adolescents (i els més petits) necessiten veure que els seus pares tenen confiança en si mateixos i que són molt feliços. Necessiten veure en ells un model de persones que enjudicien les coses segons els seus principis i que encaren amb bon humor els desafiaments de la vida. Amb l’ajuda de Déu, el mateix sentit comú i el consell de bons amics, es poden aconseguir.

Pròxim capítol (març de 2020):

V. Principis morals clars (V)